Una ciutat única que conserva en el teixit urbà tota la identitat d’un temps i una època

LAURA PINYOL PUIG.-

L’herència del moviment modernista es pot resseguir en moltes ciutats del nostre país, que n’han deixat dignes vestigis d’una època pròspera i florescent. Però si hi ha una ciutat única d’entre totes les ciutats amb llegat modernista, aquesta és Terrassa. I no ho és sols perquè compti amb algunes de les obres més magnificents d’aquest període, que també –Mireia Freixa, historiadora de l’art i experta en modernisme, especialment en l’obra de Muncunill, assegura que la Masia Freixa és l’obra més representativa i bella del modernisme català– sinó perquè en l’actual entramat urbà es pot trobar tots els exemples de l’arquitectura modernista.

Això és perquè Terrassa ha conservat sencera la cadena d’elements que permeten explicar avui com era la societat del tombant del segle XIX i XX. Fent una ruta a peu, i sense desviar-nos en excés del centre de Terrassa, es poden trobar nombroses residències burgeses –tant de la gran burgesia com mostres més modestes; construccions austeres d’obra popular que albergaven les classes treballadores; imponents edificis d’obra pública, i l’arquitectura industrial i fabril, amb un dels millors testimonis de tot el món, com seria l’actual seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), antic Vapor Aymerich, Amat i Jover.

Primer, la industrialització

La transformació industrial de Terrassa té l’origen en el primer terç del segle XIX i està estretament vinculada amb l’expansió de la indústria tèxtil llanera. Les millores tecnològiques van arribar amb la introducció de la màquina de filar (1832), la màquina de vapor (1833) i, més tard, a partir de 1845, la implantació dels telers Jacquard, una innovació fonamental per a l’expansió del sector tèxtil.

La construcció de noves comunicacions viàries com la construcció de la carretera de Barcelona i l’arribada del ferrocarril a l’Estació del Nord (1856), que unia Terrassa amb Saragossa i Barcelona, respectivament, van ser indispensables per al funcionament i creixement de la indústria local: tant per fer arribar matèries primeres com la llana, per a la confecció, com el carbó, per al funcionament dels vapors. I, alhora, el tren va ser la via de sortida dels productes tèxtils de les filatures egarenques.

Fàbriques, tallers i un nou urbanisme

L’urbanisme també va ser un pedal de transformació, esperonat pel creixement demogràfic. La vila de Terrassa es va haver d’expandir més enllà dels límits medievals per donar cabuda a la immigració de treballadors que arribaven del camp a la ciutat. Aquests eixamples van començar a construir-se cap al nord, poblant els vorals de l’estació, i cap a la quadra de Vallparadís que, a la pràctica, superava els contorns naturals de la ciutat. Només hi havia un petit inconvenient que frenava el creixement d’una puixant Terrassa que era el petit poble de Sant Pere, el terme municipal del qual constrenyia la vila per tots els cantons fins a Sabadell. Això, tanmateix, es resoldria el 1904 amb la incorporació com a barri, després que el diputat conservador Alfons Sala, importantíssim industrial i propietari agrari de Terrassa, i el republicà Pi i Margall, de Sabadell, ho solucionessin a les Corts espanyoles. Però això és una altra història.

Terrassa, doncs, va créixer la segona meitat del s.XIX amb ambició i avui és la ciutat que alberga la representació més important de vapors, xemeneies, fàbriques i magatzems; cases dels senyors i cases dels obrers; i obra civil, com l’estació, l’hospital, el mercat, alguns antics hotels on s’allotjaven els mercaders, botigues, casinos, teatres i casals de cultura popular.

Les fàbriques van ser la primera baula d’aquest canvi de cicle en el què Terrassa, com a ciutat industrial, estava immersa. Si hi ha una cosa que caracteritza la ciutat i que l’ha convertida en un referent arreu del món és la conservació –i els nous usos– de les fàbriques i els vapors. És important ressenyar que aquesta arquitectura industrial no només recull els complexos fabrils, també resumeix l’essència d’aquesta societat que entenia la indústria com una formació (el naixement de l’Escola Industrial té aquesta vocació) i com una innovació contínua (l’Acondicionament Terrassenc, a l’Avinguda 22 de juliol, és on es desenvolupaven els avenços tecnològics). Ambdós edificis –igual que la Societat General d’Electricitat que proveïa un bé essencial– resumeixen la traçabilitat per fer funcionar la indústria: energia, formació i recerca.

Magatzems i residències, els aparadors de la burgesia

És curiós fixar-se que algunes de les façanes més boniques que es poden observar al centre de la ciutat, d’edificis antany privats, i avui alguns amb utilitat pública, responen a una lògica sorprenent. L’auge de l’arquitectura modernista s’identifica amb l’enriquiment d’una classe puixant com la burgesia que va saber aprofitar la industrialització com una oportunitat per afermar la seva posició social. Això es donà arreu del país i aquesta nova classe social, moderna, cosmopolita i clarament urbana, es va valdre de l’arquitectura, però també de tot un estil de vida, que es deixava veure als teatres o en indrets de reunió social, per afirmar-se. Si bé les residències burgeses –almenys les façanes– en són una empremta incontestable, és molt recomanable visitar el Museu Tèxtil per comprendre la dimensió global que va tenir el conjunt del moviment modernista, i que reposava en la vestimenta que lluïen els senyors (i les senyores, és clar), un codi al descobert.

Allí, on s’han conservat nombrosíssimes peces de vestir de l’època, és on fàcil comprendre com aquesta classe dirigent va emparar tots els elements que tenia a l’abast per transmetre la seva posició benestant.

Però si hi ha un element que singularitza la burgesia terrassenca és que la majoria dels cognoms insígnies que la van forjar ja eren famílies cabaloses i terratinents. Amb grans residències rurals a les afores de la ciutat, els futurs industrials van utilitzar una idea molt innovadora per projectar la seva mercaderia als viatjants –una figura important– que arribaven per tren fins a l’Estació del Nord. Ja rics i aposentats, els fabricants van anar copant el carrer del Nord, el carrer Sant Pau i la Rasa de magatzems insígnies per exposar les seves mostres de teixits.

Aquesta voluntat explica que els industrials terrassencs invertissin les primeres fortunes en la construcció dels magatzems i no de les pròpies residències, com una projecció del què els distingia. Així es desprèn de l’observació de les dates en què van ser construïts, per exemple, el Magatzem Miquel Boix (1905), Magatzem Corcoy (començaments s.XX), Magatzem Salvans, Fontanals i Cia (1901), Magatzem Farnés (actual Arxiu Tobella, 1904), Magatzem Cortés i Prat (1898), Magatzem Freixa o Pasqual Sala (actual CECOT, 1894) Magatzem i Casa Emili Matalonga (1904 i 1911). Les cases burgeses més distingides, que s’aixequen cantonada amunt o avall dels mateixos carrers, són una mica posteriors, quan la riquesa de les famílies ja s’havia consolidat: Casa Coll i Bacardí (casa Baumann, 1913), Casa Benet Badrinas (Passeig Comte d’Egara, 1916), Casa Baltasar Gorina i Casa Concepció Montset (1902 i 1907, al carrer Font Vella), Casa Joan Barata (1905, carrer Sant Pere), Casa Jacint Bosch (1912, seu de Minyons actual), Casa Geis (1907, carrer Gavatxons), Casa Josep Bogunyà (1905, al Raval) o la Masia Freixa (1907-1910).

I, a Terrassa, el modernisme arquitectònic segueix les línies generals del moviment: línia corba predominant, riquesa i detallisme decoratiu, motius vegetals i formes dinàmiques. Els materials més emprats són el totxo vist, l’estuc i la pedra, la ceràmica decorativa, el ferro forjat i l’esgrafiat. En general, però, les decoracions són austeres i es deixa el més refinat pels interiors, on la presència de la ceràmica, els vitralls emplomats i els materials nobles com la fusteria i la serralleria, cobren protagonisme. Aquesta austeritat es deu a un nom particular: Lluís Muncunill, que construiria edificis d’estil, primer, historicista, fins a l’apogeu modernista que cohabitaria amb el noucentisme. Encara avui hi ha més d’una cinquantena d’edificis amb el seu segell, compresos entre els anys 1893 i 1930. La influència de Muncunill i alguns dels seus coetanis, com Josep M. Coll i Bacardí, faran possible que l’estil modernisme pervisqui pràcticament fins als anys 30, molt més que a la resta de Catalunya, quan ja hi impera el noucentisme.

Casinos i comerços

La ciutat també ens permet entendre com era la vida comercial i la d’oci i esbarjo. Cal distingir entre classes populars, és clar, però encara podem observar el Gran Casino, al carrer Font Vella, lloc de trobada de la burgesia més selecte i conservadora, erigit per Lluís Muncunill l’any 1920. Abans, però, la burgesia més catalanista es trobava al Círcol Egarenc, conegut també com a Casa Pasqual Sala, al carrer Sant Pere 46-60.

I si parlem de la vida comercial no hi ha testimoni més palès que el Mercat de la Independència. Construït l’any 1904-1908) deu el seu nom a la commemoració del centenari de la Guerra del Francès (1808). Fou dissenyat per l’arquitecte Antoni Pascual i Carretero i acabat pel Melcior Vinyals, en exercici del seu càrrec com a arquitectes municipals. El Mercat va venir a substituir l’històric mercat que se celebrava a la Plaça Major (actual Plaça Vella) del qual es té la primera constància l’any 1207. El Mercat és un bon exemple de l’arquitectura del ferro, que dóna preeminència a aquest material i el prestigia.

Un darrer exemple d’establiments amb caràcter modernista és la Confiteria Vídua Carné, actual Farmàcia Albinyana, que es conserva al Raval de Montserrat. Va ser construïda l’any 1910 per Joaquim Vancells i destaca per un estil refinat amb acabats ceràmics, mosaics i el ferro forjat de la balconada.

Un passat robust i superb

Tota aquesta radiografia urbana retrata el pes que Terrassa va tenir en el desenvolupament de la indústria tèxtil a Catalunya, al llarg dels segles XIX i XX. Els anys 60 i 70, l’enèsima crisi del tèxtil abocà moltes de les empreses de teixits, que havien convertit Terrassa en la ciutat del fum, al tancament. Fou un període convuls per al patrimoni, amb la temptació especuladora i la deixadesa institucional –i moltes actuacions irreversibles– d’assolar els edificis per guanyar solars urbans on construir nous habitatges i equipaments. Si en bona part avui Terrassa pot presumir d’aquest patrimoni tan característic, únic i incomparable, referent mundial d’aquest període, és per la tenacitat d’una societat civil que a través del Grup d’Arquitectes de Terrassa (GAP), Òmnium Cultural, els Amics de les Arts, l’Associació d’Amics de les Nacions Unides i personalitats influents es mobilitzaren per posar en valor i salvaguardar un patrimoni que donava i, sobretot, ha donat una personalitat única a la ciutat.