A Catalunya, el modernisme va tenir una personalitat pròpia i es va desenvolupar en totes les arts com un moviment global
LAURA PINYOL PUIG.-
El modernisme va ser un moviment internacional originat a Europa a finals del segle XIX. Els seus fonaments, essencialment estètics, tenen un punt en comú: la renovació de les arts i les inspiració en la naturalesa. A Catalunya, el modernisme va tenir una personalitat pròpia i es va desenvolupar en totes les arts com un moviment global. La determinació per definir una cultura nacional i moderna es donà a tot el país, sobretot a les àrees urbanes i amb Barcelona com a epicentre d’aquest esclat, entre 1885 i 1920. Un moviment eclèctic que va deixar fortes petjades en l’àmbit arquitectònic, sustentat en un debat coetani i intel·lectual que es produïa a Europa –i on Catalunya s’emmirallava– sobre com havia de ser la modernitat: innovadora, experimental i agosarada.
La principal característica d’aquests nous usos en materials i formes va ser una renovació formal, una voluntat nacional (amb la construcció de singulars obres públiques) i l’ús de materials nous, sovint vinculats a la indústria com el maó o el ferro forjat. En gran mesura, els arquitectes modernistes construeixen la Catalunya nació moderna, amb un estil constructiu i decoratiu basat en formes curvilínies –l’ús d’arcs parabòlics i el·líptics, la volta catalana de revoltó i els cantells arrodonits– i motius florals inspirats en la natura.
Tanmateix, aquest procés de renovació es va veure influenciat per tres circumstàncies més: la Renaixença, la demanda de regeneració política i social d’una societat més urbana i industrial i l’ampliació urbanística amb crescudes accelerades tan urbanístiques com per la immigració del camp a la ciutat. Aquests fluxos es poden resseguir encara en ciutats com Girona, Tarragona, Reus, Sabadell, i especialment, Barcelona, amb la construcció de l’Eixample, que es començà a definir l’any 1859. Terrassa també serà una d’aquestes ciutats que veurà com el creixement industrial desborda ravals i el modernisme li imprimirà personalitat pròpia en residències particulars, complexos fabrils i obra pública.
Modernisme medievalitzant
El primer modernisme es va inspirar en algunes reminiscències gòtiques i medievals, elements ornamentals i decoratius vistosos i elements constructius tradicionals catalans com la rajola esmaltada, la volta de maó pla o dita també volta catalana, i el ferro forjat. Lluís Domènech i Montaner n’és un dels principals artífexs, amb obres com l’Editorial Montaner i Simón (actual seu de la Fundació Tàpies), o Josep Vilaseca, autor de l’Arc del Triomf. L’estil amb influxos medievals es pot apreciar també a la Casa Ametller i la Casa Martí, de Puig i Cadafalch, al Palau Güell o a la Torre Bellesguard, aquestes últimes d’Antoni Gaudí.
L’estil propi de Gaudí
Cap al tombar de segle, Gaudí serà l’arquitecte insígnia del moviment amb edificis molt innovadors, tant des del punt de vista tècnic com formal. La Casa Batlló o la Casa Milà (La Pedrera) en són els més representatius. Després d’acabar el Park Güell o la Cripta de la Colònia Güell, a partir de 1910, Gaudí es dedicarà exclusivament a la construcció de la Sagrada Família.
El canvi de segle també servirà per confirmar aquest estil amb edificis d’obra pública de dimensió monumental. Són exemples d’això l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Palau de la Música, de Domènech i Montaner; la Fàbrica Casaramona (CaixaForum) de Puig i Cadafalch o els cellers cooperatius de Cèsar Martinell erigits a Pinell de Brai, Gandesa, Falset o Sant Cugat del Vallès, entre d’altres indrets.
Els deixebles d’aquesta onada seran arquitectes singulars, convertits amb grans mestres, com Lluís Muncunill o Josep Maria Jujol.
Disseny industrial a les arts aplicades
Per influència del desenvolupament industrial, les arts decoratives i el disseny van viure el seu apogeu. Objectes serialitzats, més econòmics, van anar substituint els més artesanals. Aquest corrent, que també va tenir detractors, va ser reivindicat per Alexandre de Riquer –a Terrassa serà l’iniciador de la decoració interior de l’Institut Industrial, actual seu de la Cecot– perquè arquitectura i arts aplicades s’entenguessin com un conjunt.
Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch van fer créixer la seves obres amb la col·laboració d’artistes i artesans, i Gaudí ho va fer amb l’escultor Josep Llimona o Llorenç Matamala, i en moltes obres seves es pot trobar aquesta conjugació: la forja de la finca Güell o de La Pedrera, o el paviment hidràulic, el trencadís o el mobiliari de l’interior de la Casa Batlló.
Muncunill, el nom propi de Terrassa
A Lluís Muncunill, Terrassa li deu part de la fisonomia moderna de la ciutat. És l’autor dels grans edificis que avui, noranta anys després de la seva mort, segueixen dotant-la de personalitat.
Tot i que la seva major petjada ens ha arribat per la seva època modernista, Lluís Muncunill (1868-1931), que també va ser arquitecte municipal en el període entre 1892 i 1903, va aixecar més d’un centenar d’obres a la ciutat, travessant diferents períodes, i tots tipus d’usos: fabrils, particulars, edificis religiosos, civils, obra pública.
Es va iniciar en el corrent de l’historicisme –Casa Joaquima Pujals (1897), actual Escola Airina, o el Magatzem Ventalló i Tusell, també dit Magatzem Alfons Sala (1893) actual seu del Registre de la Propietat–; l’eclecticisme –Impremta Josep Ventayol (1895), a la Plaça Mossèn Jacint Verdaguer, o Casa Sanmartí, al Passeig–; el neogòtic –Casa Joaquim Freixa, al Raval de Montserrat, o l’Ajuntament de Terrassa–i el modernisme i el noucentisme que, sovint, alternaria a gust de cada client.
De les seves obres modernistes, les més destacades són la Masia Freixa (1907-1910), la Casa Joan Barata (1905), el Palau d’Indústries (1902-1904), l’Hotel Peninsular (1903), la Casa Baltasar Gorina (1902), la Casa Concepció Monset (1907), la Casa Higini Roca (1907), la Societat General de l’Electricitat (1908), o el Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907).
Entre les seves obres noucentistes, destaca la Masia Marcet (1910), la Casa Joan Marcet (1913), la Casa Josep Badiella (19169 o la Casa Comerma (1917).
Amb tot, si una cosa caracteritza Muncunill és un estil propi basat en la mesura, l’austeritat i la funcionalitat. Ferro i maó van ser alguns dels seus recursos més habituals, però dista d’alguns dels arquitectes del moment, molt més barrocs.
La petjada dels altres mestres d’arquitectura
Josep Maria Coll i Bacardí (1878-1927), que substituí Muncunill com a arquitecte municipal el 1907, va tenir un paper destacat en obres de la ciutat. La seva mort prematura trencà un estil molt singular, emmirallat en un modernisme elegant propi de Viena. La seva arquitectura combina més elements propis del modernisme (rajola, trencadís, forjats) i els grans testimonis que en perviuen avui són la Casa Baumann (1913), el Parc de la Desinfecció (1915), l’Ermita del Sagrat Cor a Can Boada (1910), la Casa Bunyolero (1916) o la façana del Vapor Marcet Poal (1914). Seva també era l’obra del Grup Escolar Torrella, que va ser enderrocada.
Melcior Vinyals (1878-1938) va ser un altre mestre que deixà grans edificis a Terrassa. D’inspiració més eclèctica, destaca la Casa Alegre de Sagrera, on cal destacar les baranes de ferro forjat a la façana i els vitralls interiors, i el Mercat de la Independència, aquest darrer, amb el ferro com a element protagonista. Un altre edifici que li devem és Cal Sastre d’Olesa al capdamunt del carrer Sant Pere o el Magatzem Corcoy.
Sabies que?
Els materials més emprats en les construccions modernistes són:
- els maons de teula
- l’estuc al foc
- el ferro forjat
- la volta catalana
A Terrassa, podeu observar aquests detalls en molts edificis. Trobareu ferro forjat al Mercat de la Independència, a la façana del Vapor Marcet i Poal, a la Casa Baumann o en detalls de moltes façanes. De floritures d’estuc al foc n’hi ha de ben boniques, com la que llueix la Casa Barata.
La volta catalana també és una constant en la majoria d’edificis fabrils. Una mostra n’és el Vapor Font Batallé, la Societat General de l’Electricitat o la fàbrica Aymerich, Amat i Jover.
Els principals trets arquitectònics són:
- predomini de la corba sobra la recta
- asimetria en les formes
- detallisme en la decoració
- motius florals, vegetals i naturals
- aplicació de la figura de la dona
Podeu trobar exemples d’aquestes aplicacions en molts edificis, si bé Muncunill, va ser un arquitecte molt mesurat. Motius florals i naturals en trobareu als vitralls interiors de la Casa Alegre de Sagrera o en els seus mosaics del pati, també a l’interior de l’Hotel Peninsular, o al ric interior del vestíbul del Teatre Principal. Moltes cornises de cases modernistes també contenen elements inspirats en la natura com la Casa Higini Roca o la Casa Monset.
El trencadís no és molt comú a Terrassa, però en podeu observar la seva aplicació a la Casa Baumann. L’ús de rajoles sí que va ser més freqüents, només cal fixar-se en detalls de la façana de l’Escola Industrial o el Magatzem Matalonga.
Muncunill va imprimir al seus edificis un estil sinuós, on la corba era molt preponderant. L’exemple de la Masia Freixa és el més il·lustratiu, però aquesta resolució, que implicava respostes tècniques com la recerca de la llum, també es veuen en edificis com el Vapor Aymerich, Amat i Jover.