Text extret de la xarxa social X. De @efemarq Efemèrides d’Arquitectura
Tuit publicat el 25/02/2025
Tal dia com avui de 1868 va néixer l’arquitecte modernista català Lluís Muncunill. Treballà a Terrassa, omplint-la d’arquitectura industrial i on féu la reforma de la Masia Freixa (1905-08), una obra tan plàstica que sembla feta de xocolata blanca.
Muncunill va néixer el 1868 a tocar del cor de Catalunya, al poblet de Fals a mig camí entre Calaf i Manresa. Va fer la carrera d’arquitectura a Barcelona amb Josep Puig i Cadafalch i Andreu Audet i van acabar-la el 1891 en una promoció de només 10 arquitectes.
En aquella època hi havia força mestres d’obres però pocs amb carrera d’Arquitectura. De seguida, el 1892, Muncunill aconseguí la plaça d’arquitecte municipal de Terrassa, ciutat on encara no hi vivia cap arquitecte. Es casà amb una terrassenca i allà visqué fins a morir el 1931.
Si Gaudí és l’arquitecte de Barcelona, Muncunill és l’arquitecte de Terrassa. Com el seu company Puig i Cadafalch, Muncunill començà fascinat pel gòtic. Una de les seves primeres obres, la Casa Joaquim Freixa (1894), és un homenatge a Arnau Bargués i Marc Safont.
Els guardapols que envolten les finestres, amb arcs conopials fent de corona i la motllura que corre per la façana com una serp, és una versió estilitzada dels guardapols i motllures de la façana d’Arnau Bargués de la Casa de la Ciutat de Barcelona mentre que la barana calada és una versió de les baranes amb què tant Bargués com Marc Safont al Palau de la Generalitat coronaven les seves façanes. A cada cercle Muncunill hi posa dues flames mentre que Safont, a l’escala del Palau, n’hi posava quatre.
L’any següent, el 1895, Muncunill insisteix en el gòtic flamíger de Safont i en un modest edifici, la Impremta Ventayol, hi posa una altra barana amb cercles plens de flames. Avui dia només en queda la façana. La foto mostra el moment en què la restauraven.
Poca gent a Terrassa devia adonar-se’n el 1895, i encara pocs terrassencs deuen adonar-se’n ara el 2025, que aquí dalt hi tenen plantada una petita versió de la barana del pati gòtic del Palau de la Generalitat. A Muncunill se li nota devoció per Marc Safont i el Palau. Aquesta devoció arribà al seu punt màxim en la façana de la nova Casa de la Vila. Dibuixada el 1900, altre cop Muncunill homenatja l’arquitecte de la Casa de la Diputació del General de Catalunya. Quasi tots els elements dibuixats es poden trobar al Palau de la Gene.
No sé si hi ha massa terrassencs que se n’hagin adonat que al centre del seu ajuntament hi ha una versió de la Capella de Sant Jordi del Palau, gran joia del gòtic flamíger català. Muncunill demostra les ganes de lligar Terrassa amb la història de Catalunya. La vessant neogòtica de Muncunill no és massa coneguda perquè l’home ha passat a la història com a notable arquitecte modernista i gran especialista en arquitectura industrial, però la mimesi tan acurada d’aquestes tres flames de la traceria revela com n’estava del gòtic.
La façana quedà a mig fer durant molts anys i no fou acabada, seguint el projecte original de Muncunill, fins als anys 1980s. Durant els anys foscos del franquisme l’escòria falangista embrutà la façana posant-hi les seves fastigoses fletxes.
I l’edifici quedà així. La capital del país té el Palau de la Generalitat mentre que la tercera ciutat de Catalunya (en un constant frec a frec amb la quarta, Badalona, que ara té 227.083 habitants i Terrassa 228.708) té un fidel homenatge del Palau.
Però tant de gòtic embafa. Mentre feia la Casa de la Vila Muncunill projectà el seu primer gran edifici modernista (ja havia fet algunes obres menors seguint les lliçons d’en Domènech i Montaner): l’Escola Industrial (1902-04). Aquí hi és tothom, aquí hi ha l’Elies Rogent, amb els seus arcs de mig punt d’inspiració alemanya a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (fins i tot la planta general de l’escola segueix un esquema similar a la planta de Rogent per a la UB). Aquí hi ha en Domènech i Montaner i la seva consagració del maó en l’Editorial Montaner i Simón o el Castell dels Tres Dragons, consagració sublimada molt poc després a l’Hospital de Sant Pau, un material que Muncunill desplegà per tota la façana del cos central, aquí hi ha en Puig i Cadafalch, el seu antic company declasse, i el seu capcer esglaonat d’aires nòrdics a la Casa Amatller que només feia un parell d’anys que havia acabat de construir (Muncunill fa fins a tres capcers esglaonats, .i aquí hi ha en Gaudí, en petits detalls com la combinació de rajoles de ceràmica de colors vius de la Casa Vicens o les obertures triangulars invertides fetes amb esglaonats de maó, i la combinació de maó i pedra, del Col·legi de les Teresianes entre altres.
Mesos abans d’acabar l’Escola Industrial, Muncunill plegà del seu càrrec d’arquitecte municipal l’estiu de 1903. Al mateix temps que abandonava el càrrec també abandonà la idea de recrear gòtic i decidí provar coses noves, decisió fruit d’alguna revelació. De ben segur que la revelació foren les primeres obres on Gaudí va començar a “estovar” l’arquitectura i fer volums que semblessin, sinó líquids, almenys sí tous o pastosos. La primera, aquesta tanca i porta de la inacabada Finca Miralles a Barcelona de 1901-02.
El gener de 1903 fins a 42 arquitectes de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya visitaren les obres del Park Güell guiats pel propi Gaudí. Els pavellons d’entrada encara eren a mig fer però altres parts del parc ja eren construïdes. Assistí Muncunill a la visita?… no ho sé. Muncunill formava part de l’Associació, n’era el corresponsal a Terrassa. Tant si assistí a la visita com si no per força estava al corrent de què estava fent Gaudí a la vila de Gràcia. I si el gener de 1903 no assistí a la visita segurament visità les obres no massa més tard.
Una de les coses que Gaudí ja tenia força enllestida el 1903 eren les parets “toves” de l’entrada que, de fet, de toves no en tenen res sinó que només és l’efecte de la llum quan cau sobre la combinació de peces de trencadís còncaves (les de colors) i convexes (les blanques).
Encara faltava un any, fins octubre de 1904, perquè Gaudí tingués llestos els plànols de la Casa Batlló (que no estaria acabada fins el 1906), però aquest 1904 Muncunill començà a seguir aquesta idea de l’arquitectura “tova” fent aquest Magatzem Joaquim Alegre.
No només adoptà l’arc parabòlic, que Gaudí ja feia anys que feia servir, sinó que al voltant de les finestres hi va abocar “xocolata” blanca, que cau des de dalt i quan arriba al balcó del segon pis “regalima” cap a les finestres del primer pis. La “xocolata blanca” no és més que una pasta de morter, treballada pels paletes com si fossin escultors a base d’arrodonir els angles rectes. Es pot veure que és morter de ciment, gris fosc, pintat de blanc perquè hi ha punts on ha saltat la pintura.
L’any següent, el 1905, Muncunill féu un parell d’obres petites on seguí treballant la idea d’estovar l’aparença de les parets (amb molts menys recursos econòmics que Gaudí) fent servir arrebossats de morter pintats. La Casa Josep Boguñà, ara restaurada, i la Casa Escudé, pintada de blanc i també restaurada, al costat de la qual 25 anys més tard hi afegí la casa del costat també arrebossada però pintada de color crema (no sé si és el color original però “l’efecte xocolata” funciona amb qualsevol color).
Però aquest mateix any 1905 per fi a Muncunill li aparegué el seu petit Eusebi Güell, un mecenes que li permetés lluir-se com a arquitecte: Josep Freixa i Argemí, empresari del tèxtil vingut d’Olot cap a Terrassa als 10 anys, ciutat d’on era originària la seva mare.
El 1899 Muncunill havia construït una senzilla quadra industrial per a Freixa a les afores de Terrassa que probablement no acabà fent servir, i aleshores l’empresari li demanà a l’arquitecte reconvertir la quadra en una casa i així va néixer la Masia Freixa.
La reforma fou feta entre tardor de 1905 i primavera de 1908, mentre Gaudí acabava la Casa Batlló (tardor de 1904-primavera de 1906) i començava la Casa Milà (primavera de 1906-tardor de 1912). El febrer de 1909 la Masia Freixa ja apareixia publicada en revistes d’arquitectura.
La quadra original era una llarga nau amb una coberta a dues aigües. Muncunill i els seus hàbils paletes arrebossaren les parets amb una gruixuda capa de morter, pasta amb la qual feren formes arrodonides i obertures de conte de fades, i les pintaren de blanc.
Però el toc de geni no podia ser l’estovament de les parets, és a dir l’aspecte, sinó la forma estructural (que és l’essència de l’arquitectura, cosa que els xarlatans que diuen que la Catedral de Barcelona no és gòtica no entenen): les voltes de la coberta. Muncunill només feia un any que havia començat a fer servir voltes de maó de pla, anomenades voltes catalanes, a l’enorme Vapor Sala construït el 1904 i avui dia desaparegut. Ho féu al mateix temps que començava a fer servir arcs parabòlics i el morter-“xocolata”.
Però les voltes que feia servir en els recintes industrials havien de ser seriades i rebaixades perquè havia de cobrir grans espais d’estricta geometria regular, com aquestes de la nau de la Societat General d’Electricitat que faria el 1906 mentre construïa la Masia.
En canvi a la Masia tenia plena llibertat de moviments perquè l’espai residencial, més adaptable que l’industrial, el podia fragmentar com volgués. Podia combinar un estilema gaudinià, l’arc parabòlic, amb la volta de maó, i aleshores les voltes s’inflaven com bombolles.
Gaudí ja ho havia fet això d’inflar una volta amb arcs parabòlics a la cúpula del Palau Güell, amb la particularitat que analitzant-la en detall el resultat no és ben bé un paraboloide sinó un el·lipsoide (però és quasi igual). La idea és la mateixa que a la Masia Freixa.
Però encara que la idea sigui la mateixa Muncunill va anar un pas més enllà que Gaudí. Al Palau Güell hi ha una cúpula perquè la base és un quadrat i això genera un sòlid de revolució amb un eix central. Una volta només pot ser una cúpula si és un sòlid de revolució, sinó no.
Muncunill només va fer dues voltes que fossin cúpules a la Masia Freixa, als dos extrems del porxo. Aquestes dues voltes són les úniques que tenen una base quadrada i per tant són sòlids de revolució, voltes esfèriques. Tota la resta de voltes són un invent que supera Gaudí. Muncunill detectà que la gràcia gaudiniana era evitar la seriació regular, obligatòria en una nau industrial, i abraçar la variació irregular. Si la tanca de la Finca Miralles hagués estat una mateixa ona contínua hauria estat avorrida, la gràcia era la disrupció de la porta.
Per tant les voltes del porxo no podien ser totes iguals, havia de crear un ordre irregular. Partiria de dues cúpules pures als dos extrems, que serien l’equivalent de l’ona contínua de la tanca de Gaudí, i al centre hi faria variacions que serien l’equivalent de la porta.
Encara que estructuralment no li calgués lligar l’interior i el porxo, l’ordre irregular ja li venia donat: es va limitar a fer voltes de l’amplària de les estances de dins. Tant li feia que fossin mides diferents perquè la gràcia ja era això, que les voltes quedessin diferents.
Amb amplàries diferents s’assegurava que cap volta fos igual que les voltes contigües, i si alguna quedava igual que la del costat, com passa a les tres habitacions de la dreta, podia variar l’obertura de l’arc parabòlic per a elevar o rebaixar l’alçaria de la volta.
La variació de voltes és el que separa la masia d’una fàbrica. La tècnica és la mateixa, volta de maó de pla, però el resultat final és del tot diferent encara que dins, amagada sota la nova coberta, hi segueix havent l’antiga coberta de la quadra original.
Sota el porxo apareix l’ordre constructiu que regula el “desordre” compositiu de la coberta. Tots els arcs parabòlics, tot i tenir diferent amplària, arrenquen a la mateixa altura i per tant des del lateral es veuen les bases de les voltes iguals.
Per a l’acabat de la coberta construí una làmina gruixuda que crea un petit ràfec continu, com un llençol sòlid dipositat sobre les voltes. És fet de morter de ciment però barrejat amb petits trossets de vidre que fan que la coberta espurnegi com l’aigua de la mar sota el Sol:
Mentre feia la Masia Freixa, el 1906-07 Muncunill construí la nova seu de l’Agrupació Regionalista de Terrassa, amb els mateixos arcs parabòlics a façana. Fundada el 1890, l’Agrupació, catalanista, fou l’ànima de la vida artística i cultural de Terrassa fins a 1917. El 1909 s’hi havia allotjat l’Escola Municipal de Música i quan l’Agrupació es va dissoldre el 1917 l’edifici es convertí en la seu de l’Escola. Aguantà dret fins el 1960 quan s’enderrocà i aleshores l’Escola de Música passà a instal·lar-se… a la pròpia Masia Freixa.
L’Escola Municipal de Música era la institució que lligava les històries de la seu de l’Agrupació i de la Masia Freixa, però els dos edificis també estaven lligats per la seva arquitectura: dins de l’edifici de l’Agrupació Muncunill hi féu aquests grans arcs parabòlics:
És una autèntica desgràcia que s’enderroqués aquest edifici perquè tot i que els arcs de la Masia Freixa els va fer abans (de juny de 1905 a juny de 1906), els de l’Agrupació (de novembre de 1906 a juny de 1907) eren més grossos i eren l’esquelet principal de l’edifici. L’edifici s’inaugurà el 30 de juny de 1907, per Sant Pere, sant patró de Terrassa, mentre la ciutat celebrava la Festa Major. Ja a les cròniques de la inauguració es deia que l’obra de Muncunill era “d’una arquitectura que recorda la manera del mestre Gaudí”
Els arcs parabòlics com a estructura principal Gaudí ja els havia fet servir a Mataró, en la seva primera obra com a arquitecte: la Cooperativa
Obrera Mataronesa (1878-83). Però aquí el jove Gaudí s’equivocà perquè concentrà la càrrega només al centre dels arcs.
Ara no recordo si des de 1883 i fins a 1906 Gaudí tornà a fer servir arcs parabòlics com a estructura principal d’una nau, però en tot cas Muncunill els féu ben fets: per a treballar de forma òptima l’arc parabòlic ha de rebre una càrrega vertical uniforme
Aquest és el motiu pel qual el gran arc de la testera de la masia té a sobre els pilarets de maó, com també els tenen els arcs del porxo. L’arc vermell rep la càrrega de l’arc blau però per a un funcionament estructural òptim ha de rebre la càrrega uniforme a tot l’arc:
I aquest és el motiu pel qual els cellers de Cèsar Martinell, aixecats 10-15 anys més tard, tenen el mateix sistema. Com que ell no vestia els arcs amb arrebossat i pintat i els deixava despullats, aquí es pot veure com seria l’esquelet de la Masia Freixa sense l’arrebossat.
No sé què en deuria pensar Muncunill sobre això que feia Martinell de deixar els arcs despullats. Muncunill és un arquitecte que entén que un element arquitectònic sempre ha de tenir un acabat. Els arcs de l’Agrupació també eren arrebossats i pintats de blanc com a la Masia.
Dins de la Masia Freixa, per cert, originalment també hi havia aquest petit arc parabòlic a la sala d’estar. La porta de l’esquerra dirigeix cap a la testera de ponent, la porta de la dreta dirigeix cap al vestíbul. Al fons una finestra de la façana nord:
Avui dia la sala d’estar ja no està compartimentada amb aquest arc, que degué desaparèixer quan la família Freixa es va vendre la casa a l’Ajuntament el 1957 i la masia es va convertir en Escola de Música. El cel ras de guix recorda una mica els de la Casa Batlló i la Pedrera.
La casa ja era llesta el 1909 però les obres van seguir fins 1918. Allà on en planta hi havia el creuer hi aixecà dos pisos més, com si fossin el cimbori, i al lateral de l’absis hi posà el campanaret. La quadra industrial es convertí en masia però en el fons era una església.
Els anys 1905-08 foren els més gloriosos d’en Muncunill i del Modernisme en ple: Gaudí feia la Batlló i la Pedrera i Domènech el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. Mentre feia la Masia, Muncunill féu la seva altra obra mestra: el Vapor Aymerich, Amat i Jover.
L’estructura de la masia fou acabada l’estiu de 1906 però les obres seguiren un any i mig més fins a finals de 1908. En aquest període, de 1907 a novembre de 1908, Muncunill es “cascà” una fàbrica de llana d’11.000 m2, avui dia convertida en Museu de la Tècnica. Pot semblar arriscat embolicar-se en un projecte com aquest mentre fas una obra tan singular com la masia, però en realitat el disseny de la gran nau es reduïa a un simple mòdul. Això és com l’Eixample de Cerdà: un cop dissenyada una illa ja la pots repetir fins a l’infinit. Per això en tingué prou en menys de dos anys per a fer el Vapor.
Si a la Masia Freixa els mòduls del porxo els havia de fer diferents i treballar-los un a un, com una obra d’art, aquí un cop tenia fet un mòdul la resta era mera repetició, com una obra d’artesania.
L’any 1910 l’arquitecte Jeroni Martorell publicà un llarg article sobre voltes de maó estructurals estabilitzades amb tirants metàl·lics en “l’arquitectura catalana moderna”, és a dir en el Modernisme. Entre els exemples que citava hi havia el Vapor Aymerich d’en Muncunill. Martorell donava les dades tècniques del Vapor i incloïa algunes frases destacades. Una era que de tots els exemples que havia posat, el Vapor era la més complexa de totes. L’altra era una adjectivació: la directriu de les voltes (en total n’hi ha 161) era “arbitrària”. Continuava Martorell dient que la directriu era “una línia corba de suau traçat” mentre que la generatriu és un arc de circumferència. I incloïa la secció i la planta del Vapor. La secció és fonamental, és l’ànima d’aquest projecte i mostra la connexió amb la Masia Freixa.
Si Muncunill hagués fet el Vapor sense haver fet, tot just cinc o sis mesos abans, l’estructura de la Masia, mai a la vida hauria fet servir un arc parabòlic per a les voltes de la fàbrica. Hauria fet una coberta amb dents de serra rectes o cilíndriques, una cosa així:
I si les hagués fetes rectes o cilíndriques Martorell no hauria qualificat la directriu com a “arbitrària”. Per què la qualifica així? doncs perquè Muncunill ha estat fent experiments amb arcs parabòlics a la Masia i ha copiat l’experiment a la directriu de les voltes del Vapor.
La directriu de la volta és la línia vermella. Comença per baix al primer arc amb un arc de circumferència i per a elevar-la Muncunill fa servir un arc parabòlic al segon arc. I com que està emborratxat de corbes gaudinianes des de fa tres anys
en lloc d’unir el primer i el segon arc amb una recta com la de color blau les uneix amb una corba per a poder tenir més obertura de claraboia i sumar tot el tros marcat en rosa com a aportació extra de llum. Així li queda el Vapor no només més bonic sinó també més il·luminat.
Les generatrius són les línies que donen cos a la volta. La primera és l’arc de circumferència de la claraboia (té 1 metre de fletxa i una amplària de 8 metres) i el mateix arc es va repetint i va baixant per la directriu fins arribar al punt més baix, i així volta rere volta. Òbviament si el Vapor és fill de la Masia i aquesta és tota pintada de blanc, Muncunill també emblanquina el Vapor de blanc. Originalment la fàbrica tenia totes les voltes i pilars blancs, com els grans arcs de l’Agrupació Regionalista. L’arquitectura sempre acabada i vestida.
Finalitzades la Masia, l’Agrupació i el Vapor, Muncunill seguí fent moltes més obres fins que va morir el 1931 però en general tornà a una arquitectura menys experimental. La més interessant és aquesta de 1921, una petita nau de tints de la fàbrica Ca l’Izard. La quadra és un rectangle amb 16 voltes de maó de pla semiesfèriques. La fàbrica de la qual formava part ja fa temps que va desaparèixer i des de 1982 la nau és una sala d’exposicions municipal rebatejada com a Sala Muncunill. Cada cúpula, perquè aquí sí que es pot parlar de cúpules al ser voltes semiesfèriques i per tant sòlids de revolució, té una petita llanterna a dalt amb arcs de mig punt. I sobre la llanterna grossa encara una altra a dalt més petita.
Les llanternes són tan rústiques que hom diria que són romàniques, i els arcs de mig punt semblen una clucada d’ull a les Esglésies de Sant Pere de Terrassa. Però la petita i sinuosa coberta entronca amb el porxo de la Masia Freixa. I si entronca amb la Masia Freixa, entronca amb Gaudí. La sinuosa cornisa que lliga la serie de voltes és idèntica a la sinuosa tanca de la Finca Miralles. A l’experimental Masia Freixa calia crear una disrupció fent variar les voltes, però aquí, en una quadra industrial, no.
La família Freixa va vendre’s la casa el 1957 a l’Ajuntament de Terrassa i aleshores la casa es rehabilità com a Escola de Música. Muncunill, com el Modernisme en general, passà per una època difícil fins que als anys 1960s gent com Oriol Bohigas el començà a reivindicar. Però la primera en fer una reivindicació de la figura de Muncunill i tota la seva obra va ser la nena que durant els seus primers anys de vida va viure a la pròpia Masia Freixa, la historiadora de l’art Mireia Freixa, que és besnéta de Josep Freixa i Argemí. Freixa va fer la seva tesi de llicenciatura en història de l’art el 1972 amb el treball “Lluís Muncunill. Arquitecte” i el 1977 es va doctorar amb la tesi “Modernisme i Noucentisme a Terrassa”. I fou així com als anys 1970s la figura de l’arquitecte començà a recuperar pes.
Tant la Masia com el Vapor Aymerich havien arribat bastant degradats als anys 1970s, encara que la casa ja feia anys que era propietat de l’Ajuntament i era en ús com a escola musical. Els arquitectes van començar a fer campanyes per a restaurar el patrimoni en general. Fou el 1985-87 quan l’Ajuntament restaurà la Masia, en uns treballs dirigits per l’arquitecte terrassenc Jan Baca, en què l’edifici fou tot repintat de dalt a baix i la coberta refeta de nou, col·locant els trossets de vidre per sobre el morter. Fa poc fou tornada a restaurar.
El Vapor Aymerich fou restaurat pels arquitectes Joan Margarit i Carles Buxadé el 1983-84 i es convertí en Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La restauració, però, deixà les voltes despullades (a la foto a mig fer), cosa que no crec que hagués agradat a Muncunill.
Finalment el 2010 Mireia Freixa, que seguí fent recerca, publicà les dates precises en què els paletes havien construït l’estructura de la Masia Freixa. Les va fixar, com ja s’ha dit, de juny de 1905 a juny de 1906. És una troballa molt més important del que sembla perquè confirma que els grans arcs de l’Agrupació Regionalista i les voltes del Vapor Aymerich són immediatament posteriors, i per tant fills i filles directes, d’aquest gran experiment amb arcs parabòlics que fou la Masia Freixa: el dia que Muncunill igualà (i superà?) a Gaudí. Fi.
