LAURA PINYOL PUIG.-

Si una cosa singularitza Terrassa com cap altre de les capitals catalanes on el modernisme hi ha deixat una petjada tan important és que, encara avui, resseguint els carrers es pot traçar tots els vestigis del què va ser la ciutat industrial de finals del XIX. Aquest traçat permet recórrer tot el circuit que va teixir i fer créixer el nucli antic inicial cap als primers eixamples.

Així, trobem com l’arribada del ferrocarril va fer del carrer del Nord fins al carrer Sant Pau un itinerari de magatzems tèxtils on els viatjants s’hostejaven. I, és clar, al costat d’aquests magatzems –Miquel Boix i Magatzem Corcoy, a la Plaça Mossèn Jacint Verdaguer; magatzem Salvans, Fontanals i cia, al carrer Nou de Sant Pere; el Magatzem Farnés, a la Placeta Saragossa o el Magatzem Freixa (actual seu de la Cecot, al carrer Sant Pau– hi havia llocs de parada i fonda: com el Gran Hotel Peninsular, al carrer Sant Pere (actual Círcol Egarenc).  Les cases de la burgesia dirigent conviuen a prop d’antics vapors o carrers de casetes d’obrers arrenglerades. I tot el cicle industrial es pot trobar des de l’Acondicionament Terrassenc, a l’Escola Industrial, a la Societat General d’Electricitat o als grans complexes fabrils com el Vapor Amat, Aymerich i Jover.

Aquesta radiografia urbana tan ben conservada cal afegir-hi el temps d’esbarjo d’aquesta societat: els espais d’oci, trobada i cohesió social que han mantingut, en molts testimonis, els antics ateneus, cines, teatres i casinos. On són i què en sabem?

Populars i burgesos, una mica de tot

Terrassa, durant la segona meitat del segle XIX, va haver-hi una intensa vida cultural i recreativa que deixaria un bast patrimoni. La industrialització va propiciar que les ciutats veiessin com sorgien ateneus, casinos i centres culturals com una forma d’associacionisme en el període de la Restauració, que va aportar certa estabilitat política, social i creixement econòmic.

Les societats corals, els casinos, els ateneus van ser el vehicle de cohesionar les diferents capes de la població, en un moment en què es pregonava la recuperació de les tradicions, la cultura popular i la llengua pròpia.

Les societats corals o com harmonitzar la classe obrera

Influenciades pels Cors de Clavé, fundats per enriquir la vida cultural dels obrers a través de la música, es va fundar l’any 1858 la Sociedad Coral Juventud Tarrasense, conegut popularment com el Coro Vell, el 1877 se n’escindí un grup que va crear el Coro de los Amigos i encara el 1885 un altre grup va fundar la societat Coral La Llanterna. Estaven integrades exclusivament per homes que assajaven quan sortien de les fàbriques. No sempre van gaudir de l’aprovació de les autoritats –que es malfiaven de la ideologia republicana del seu fundador– i, durant certs períodes, es van clausurar o van viure en la il·legalitat.

L’any 1900, Joan Llongueras, fundaria l’Escola Coral, un motor del catalanisme a la ciutat, que es vincularia amb l’Agrupació Regionalista, i que incorporava, per primera vegada, seccions de noi i noies.

Però de corals també n’hi havia d’índole religiós, com el cor Montserrat del Sant Esperit (1879), que incloïa tant homes com dones, o la Capella de Música de Sant Pere (1917) i l’Orfeó Montserrat (1919), dins del Centre Social Catòlic.

Ateneus, un lloc per a l’intercanvi de coneixement

Els ateneus tenien una vocació de difondre la cultura i la política, i estaven clarament imbuïts pel primer catalanisme, i van ser pols per a les classes més populars i mitjanes, la menestralia i la petita burgesia. No eren només un punt de trobada, tenien l’ambició de crear i fer pensar, per això era comú que s’hi programessin conferències, tertúlies, vetllades literàries, certàmens o acollissin publicacions pròpies.

A Terrassa, el primer que es va fundar va ser el “Joventut Catòlica” (1878), que avui és l’Associació Cultural El Social. Va ser un viver d’activitats culturals (Jocs Florals), d’articulació d’esports (bàsquet, excursionisme) com de trampolí d’algunes singularitats com el Quinto per Nadal o la tradició del Patge Xiu-xiu.

L’Ateneu Terrassenc (1879-1898) va néixer també sota l’influx d’Anselm Clavé. En el primer aniversari, el seu president d’honor, Francesc Olivé, parafrasejava les seves paraules i escrivia “Instruïm-nos i serem lliures. Associem-nos i serem forts. Estimem-nos i serem feliços”. Però, a diferència d’alguns ateneus sorgits a d’altres indrets de Catalunya, el de Terrassa no era clarament obrer i s’adreçava a la classe industrial i política, sota la influència del prohom Josep Soler i Palet que, alhora, era advocat, notari i un intel·lectual destacat del seu temps, que abanderava el catalanisme militant. Aquesta condició va obrir una bretxa insalvable entre els seus associats (més de 300 el 1883), entre salistes (seguidors d’Alfons Sala) i catalanistes,  que el va abocar a la seva dissolució.

Els Casinos, i el Casino dels Senyors

Els casinos van ser els veritables centres de la vida cultural i associativa de Terrassa. Nascuts com a llocs per propiciar les relacions socials, l’esbarjo i la convivència, hi eren freqüents els balls, els concerts, les activitats festives com carnaval, representacions teatrals o les tertúlies.

Els més destacats van ser El Casino de los Artesanos (1859), que acollia les classes mitjanes; el Casino Tarrasense, conegut com el “dels Senyors” (1851), que reunia l’alta burgesia i que es va fusionar amb el Círculo Egarense, l’any 1895. En aquest àmbit i entre aquestes entitats també hi va repercutir la lluita entre salistes i catalanistes, tal com havia passat amb l’Ateneu.  Aquest enfrontament va provocar que el 1929 nasqués el Gran Casino (i es construís el magma edifici del Carrer Font Vella, avui restaurat, obra de Lluís Muncunill). Era l’enèsima escissió i confirmava un tall cada vegada més clar entre les classes dirigents, segons status i ideologia. No van ser els únics. També van existir el Casino de los Amigos (1874), el Centre Terrassenc (1875), el Casino de la Unió (1881) o el Casino Industrial (finals s.XIX).

Els requisits per entrar eren estrictes i sovint es necessitava l’aval d’alguns dels socis. Però, en tot cas, eren un reflex de les fílies i fòbies de famílies i nissagues, i això explica les múltiples rèpliques que en van haver. Per exemple, d’El Casino dels Artesans en va sorgir el Casino de los Artistas (1860) que després seria el Casino del Comerç i que, anys a venir, fruit del seu creixement, acabaria absorbint membres del Casino Tarrasense. Les activitats del Casino del Comerç es van fer molt populars i va marcar la batuta de la modernitat: l’any 1927 inauguraria el primer club d’escacs o la seva biblioteca infantil!

L’antic Casino de los Artesanos y de Tarrasa es transformaria amb el Círculo Egarense el 1886, sota l’auspici de l’industrial Pasqual Sala, que es va convertir en la referència de la burgesia industrial. En aquest reducte de les classes dirigents esclatà també la pugna entre els dos sectors polítics –catalanistes i salistes– i se’n va expulsar, per exemple, un grup de joves que havien ballat una sardana per celebrar la victòria de Societat Catalana. Van ser admesos, però, les malfiances no es van aplacar mai. Amb el rerefons de qui es quedava la propietat (l’edifici del Carrer Sant Pere), finalment fou Ramon Pont, un industrial compromès amb el catalanisme. Un pas definitiu cap a la catalanització de l’entitat que va apostar per l’esport, la música, l’art i els estudis, i aprovà un canvi d’estatuts escrits només en català i el nou nom: Círcol Egarenc. Un gir que va propiciar que 135 se’n donessin de baixa i el 1920 fundessin el Gran Casino del Fomento, l’elit conservadora de l’elit.

Teatres i cinemes

El primer teatre terrassenc va ser l’antic teatre Principal, situat al carrer Sant pau, que es va destruir per un incendi l’any 1847. Deu anys més tard, els terrassencs Josep Vinyals i Antoni Galí es van proposar l’empresa de construir-ne un de nou, que s’alçà a el 1857 on hi ha l’actual Teatre Principal, amb una façana molt dispar de la que llueix avui en dia, que va ser obra dels arquitectes modernistes Enric Catà i Francesc Guàrdia, l’any 1911 i, durant molts anys, seria tant teatre com cinema.

Un altre dels teatres populars de la ciutat va ser el Retiro, conegut també com el teatre dels Campos. Edificat el 1876, estava envoltant de jardins que eren molt concorreguts els estius. S’ubicava on actualment hi ha la Coral dels Amics, al carrer Pantà i també alternà, amb els anys, les dues activitats.

La primera vegada que es va projectar una pel·lícula va ser en una barraca al raval de Montserrat. Era l’any 1901 –el cinema s’havia inventat el 1895– per Gaietà Galitzia, el seu introductor a Terrassa i el responsable de la construcció del Teatre Alegria (1907).

Mica en mica, l’apogeu del cinema faria que s’anessin obrint altres sales a la ciutat. El Recreo (carrer Iscle Soler, cantonada amb Cisterna), data de l’any 1912, el Catalunya (carrer Sant Pere) és de l’any 1916 i el Doré (1929) es va construir al final de la Rambla, cantonada amb carretera de Montcada.

Però, els cinemes i els teatres no eren els únics llocs d’espectacles a la Terrassa del tombant de segle XX. L’any 1906 es va inaugurar el Cafè Condal, l’espectacular edifici que fa xamfrà que encara avui presideix la Placeta de la Font Trobada, i al seu pis superior s’hi ubicà el Centre Ars Lucis, una sala d’espectacles on s’hi programaven sessions tant de teatre com de cinema, sota la direcció de l’artista i pintor modernista, Joaquim Vancells.

Vancells, va col·laborar-hi amb Joan Llongueras, músic, pedagog, empresari, que fundà i dirigí l’Escola Coral de Terrassa (1901-18), l’Escola Municipal de Música i va fundar l’Escola Vallparadís, juntament amb Alexandre Galí, i també amb Alexandre de Riquer, pintor, escriptor, dissenyador, poeta, un dels màxims exponents de la intel·lectualitat modernista.

No duraria gaire la il·lusió i Ars Lucis va haver de tancar el 1907. Els aparells cinematogràfics van ser adquirits per la Joventut Catòlica del Social, que van inaugurar els seu propi espai: la Sala Montserrat.

Les exposicions internacionals, una projecció per als artistes locals

L’ambient artístic de la cituat va saber aprofitar les diferents ocasions en què es van celebrar exposicions internacionals per a projectar-se. L’any 1883 es va celebrar la primera Exposició a les sales del Col·legi  Terrassenc (posteriorment, Escola Pia), que comptava amb les seccions d’agricultura, indústria i belles arts i ensenyament, entre els quals es van exposar Francesc Torras i dibuixos del jove Joaquim Vancells.

L’Exposició de 1901, coneguda com Assaig d’Exposició d’Art Aplicat, es va celebrar a l’Agrupació Regionalista (carrer Sant Antoni). En aquella ocasió hi va tenir un protagonisme Francesc Pi de la Serra, un dels dinamitzadors de la vida cultural d’aquells anys.

El 1904 es va celebrar l’Exposició al palau d’Indústries (actual Escola Industrial), en ple apogeu del modernisme a la ciutat. Coincidia amb el mateix any que Terrassa s’havia annexionat l’Antic Poble de Sant Pere i la ciutat bategava optimisme, prosperitat i ànsies de modernitat. En la secció de belles arts, hi brillava ja amb esplendor l’obra de Joaquim Vancells, al costat d’altres pintors del moment com Antoni Badrinas.

Sabies que?

L’any 2020 s’ha celebrat l’aniversari de la mort d’Alexandre de Riquer, un polifacètic artista català que abanderà el moviment modernista. Fou dissenyador (el cartellisme d’inspiració Art Nouveau porta la seva empremta), dibuixant, pintor, gravador, escriptor i poeta, així com decorador.

És l’autor de la decoració de l’Institut Industrial de Terrassa (antic magatzem Freixa o Pasqual Sala, actual Cecot) que començà ell i acabà el seu amic Joaquim Vancells.