Text extret de la revista COUP DE FOUET. Revista de la Ruta Europea del Modernisme. Núm. 35 (2021)

Autor: Eliseu Trenc. Historiador de l’art, Barcelona

Nascut a Calaf el 3 de maig de 1856 al si d’una família de la noblesa catalana, Alexandre de Riquer mostrà de molt jove unes disposicions artístiques notables. Fill d’un dirigent carlí exiliat a França, Alexandre va ser introduït en l’art al col·legi de les Doctrines Cristianes de Béziers, i després a l’Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, on se sap per tradició familiar que seguí estudis artístics, malgrat que no figuri en les llistes d’alumnes.
Havent retornat a Barcelona l’any 1874, es matriculà a l’escola de la Llotja i seguí les classes dels mestres Tomàs Padró, Antoni Caba i Claudi Lorenzale. L’any 1879 va fer el primer dels seus viatges a Roma, on va conèixer a fons l’art italià, abans de retornar via París i Londres. Durant els anys següents es va professionalitzar, iniciant una fecunda carrera d’il·lustrador gràcies al seu amic Apel·les Mestres, que l’introduí en el món editorial català. L’any 1880 començà amb la revista La Ilustració Catalana, publicà dibuixos a la revista Arte y Letras els anys 1882 i 1883 i, sobretot, il·lustrà alguns dels llibres de l’editorial del mateix nom, la més característica del corrent esteticista a Catalunya. L’any 1885 es va casar amb Dolors Palau González de Quijano, Lolita, amb qui tindria nou fills.

 

La pintura primerenca de Riquer gira entorn dels ocells, cosa natural ja que de petit Alexandre havia viscut en entorns rurals, i considerava els ocells un dels símbols més purs de la natura. Del 1880 al 1891 Riquer pintà tota una sèrie de paisatges, que va presentar el febrer de 1890 a la Sala Parés: hi destaquen Vol d’ànecs, Àliga ferida o Golondrines, on volen ocells dins uns cels enormes que ocupen gran part de la composició. L’any 1894 Alexandre de Riquer va viatjar a Anglaterra atret per la pintura prerafaelita de caire simbolista, especialment de Burne-Jones i Dante Gabriel Rossetti, que havia vist a la secció anglesa de l’Exposició de París de 1889. A Anglaterra hi va conèixer l’art aleshores nou del cartell publicitari i el reviscolament de les arts aplicades redivives gràcies al moviment Arts & Crafts. A partir d’aleshores, Riquer seria el gran introductor de l’art modern anglès a Catalunya, i seguint l’exemple britànic rehabilitaria l’artesania i les arts aplicades, defensant així les idees de William Morris. Per fer-ho, tindria dues tribunes privilegiades: primer, des de la revista Luz, i, després, des del seu lloc de director artístic de la gran revista literària modernista Joventut. Durant el viatge també es va subscriure a la revista britànica The Studio, que acabava de sortir l’any 1893, impulsada pel corrent esteticista liderat per Aubrey Beardsley i Oscar Wilde.
Alexandre de Riquer va tenir una activitat fecunda en les arts aplicades. Ja l’any 1888 havia col·laborat amb Lluís Domènech i Montaner en la decoració de l’Hotel Internacional i del Restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona, i el 1893 fundà amb Manel de Riquer, cosí seu, un taller d’ebenisteria. Cap al 1896 va participar en la decoració del presbiteri de Montserrat, mentre que a Barcelona decorava uns quants pisos i establiments comercials amb plafons ja plenament modernistes. La seva obra decorativa de més empenta fou la gran pintura al·legòrica de l’Institut Industrial de Terrassa, que avui es conserva a la Casa Alegre de Sagrera, tot i que el conjunt decoratiu més ben conservat és el del rebedor del Cercle del Liceu. Endemés, dissenyà peces d’orfebreria per als Masriera i per a Pere Mascaró, senyeres per a la Unió Catalanista i el Cercle Artístic de Sant Lluc, així com diverses peces de ceràmica, llums, ferros artístics i mosaics hidràulics. Fou especialment actiu en les arts gràfiques: dibuixà naips per a les cases Comas i Fournier, caplletres, menús, nadales, recordatoris, esqueles, anuncis comercials, etiquetes, postals i àdhuc filigranes per a la casa Guarro. Però, sobretot, destacà en tres camps: el cartell publicitari, els exlibris i la il·lustració de llibres i revistes. Riquer reeixí en el cartellisme, que va maldar per introduir a Barcelona en tornar d’Anglaterra.L’any 1896 va guanyar el concurs per al cartell de la 3a Exposició Internacional de Belles Arts i d’Arts Industrials de Barcelona i això li obrí la possibilitat d’una fecunda carrera de cartellista. El mateix 1896 ja realitzà els cartells dels fotògrafs Napoleon i de la granja avícola de Sant Lluís, en els qual ja es pot observar l’adopció de l’estil Art Nouveau. D’ençà l’any 1898 els seus millors cartells –com ara els de la IV Exposició del Cercle de Sant Lluc o els de Bizcochos Grau i el Salón Pedal– es caracteritzen pel decorativisme simbòlic i per la disposició dels colors en taques sense relleu, separades per línies espesses dins una tonalitat cromàtica apagada, molt harmònica. La dona regna en tots els cartells modernistes, car és l’únic estímul de la naixent publicitat que utilitza l’erotisme per tal d’atreure els consumidors. Riquer s’adscriu en un corrent místic, extàtic, nascut dins el nucli prerafaelita, d’una religiositat panteista expressada mitjançant el culte a la natura, a la vida i a la seva bellesa, plasmada en la dona. Correspon també a aquesta època el cartell de 1902 per a Anyoranses, un recull de poemes que Riquer escriu a partir de la mort de la seva dona Lolita, el 1899.

Riquer fou igualment el més destacat dibuixant d’exlibris a Catalunya. A finals del segle XIX hi hagué un moviment internacional de restauració del llibre de bibliòfil com a reacció contra la industrialització dels procediments de fabricació del llibre i de la seva il·lustració. Va tenir com a conseqüència el renaixement del gravat, sobretot de l’aiguafort, que s’aplicà a l’exlibris. Riquer muntà a finals de segle un taller de gravador a la seva casa del carrer de la Freneria, on tornà a practicar l’aiguafort i on formà artistes més joves: Josep Triadó, Joaquim Renart, J. M. Sert, Francesc Galí, Jaume Llongueras, Enric Moya, Joaquim Diéguez. L’any 1903 fou publicat el llibre Ex-libris Riquer, que recull les seves seixanta-tres primeres marques i que li donà fama mundial. Les qualitats del dibuix de Riquer, l’elegància del traç, la seguretat dels perfils, la precisió de les superfícies de les taques, la perfecció de les corbes, flexibles i tanmateix plenes, són particularment realçades en l’art de miniatura de l’exlibris.

En l’àmbit de les arts del llibre, la tasca d’il·lustrador d’Alexandre de Riquer és fonamental. Ja havia estat una de seves primeres activitats d’ençà dels anys 1880, però a partir de l’any 1896 el seu estil canvià considerablement sota la influència del Modernisme britànic. Això es pot veure clarament a les portades i il·lustracions dels números de Cap d’Any de la revista La Ilustración Artística els anys 1896, 1997 i 1898. Aquest caràcter s’anirà acusant a la revista Luz, on desplegà unes composicions sàvies i elegants, en les quals unes fades vestides amb vels lleugers sembla que vulguin ascendir cap al cel de la composició. Riquer aprofità aquestes composicions i n’afegí d’altres per decorar el seu llibre Crisantemes (1899), un recull de poemes en prosa plenament simbolista. Aquest i els seus altres llibres il·lustrats són algunes de les joies del Modernisme, tant els escrits per ell mateix com els que decorà peregrinament, com Los cuentos de Perrault (1911) i les diverses enquadernacions industrials per a la col·lecció Biblioteca Universal. Riquer no considerava la il·lustració com un simple comentari gràfic d’un text, sinó que per a ell es tractava de realitzar una verdadera fusió entre el text i la imatge que fes més expressiva i més suggeridora la idea. Això ho realitzà plenament en els seus propis llibres: el conjunt de narracions curtes on reviu la
seva infantesa, Quan jo era noy (1897); el llibre de poemes influïts per Dante i Rossetti i dedicats a la seva dona, Anyoranses (1902), i el recull poètic Aplech de sonets (1906), que marca una inflexió cap a un estil més clàssic, més parnassià. Cal no oblidar la tasca de crític d’art de Riquer en aquesta època central del Modernisme. S’interessà fonamentalment en la propagació de l’art britànic contemporani, el cartell i l’exlibris, amb col·laboracions a revistes com La Lectura de Madrid o les barcelonines La Renaixensa i, sobretot, Joventut.

La seva pintura d’aquesta època, després del realisme dels anys 1880, evolucionà cap a una temàtica més idealista. L’any 1891 pintà dues teles sorprenents: una Santa pastora d’una tècnica delicadíssima, on el realisme de l’estil de Millet és transcendit per una ambientació molt poètica i somiosa, i una Anunciació tractada a la manera dels primitius en un format molt horitzontal, un fons bucòlic encara realista i un àngel transparent, gairebé immaterial. Aquest caire simbolista-idealista de la seva pintura unit a una tècnica estilitzada i plana es retroba en la seva obra de pintordecorador dels anys 1896-1906. Per una banda, en temes religiosos com La Immaculada i àngels, o La Mare de Déu esperant Nadal o els plafons del presbiteri de Montserrat. Per l’altra, en temes profans com els plafons de l’Institut Industrial de Terrassa, de la farmàcia Grau Inglada o al saló de la casa de la Sra. Alomar a Barcelona. Però tant en un cas com en l’altre, pinta sempre unes donzelles fràgils i poètiques que poden ésser àngels, santes o bé al·legories idealistes de les quatre estacions o de la Poesia i la Música.
Del 1906 al 1911 el Modernisme català entrà en una fase de crisi profunda per acabar essent totalment desbancat pel Noucentisme de tall neoclàssic al voltant de l’any 1911. La posició de Riquer, identificat amb l’estètica modernista, esdevingué molt incòmoda. Abandonà les arts aplicades per dedicar-se a la poesia i a la pintura en una mateixa exaltació panteista de la natura. Una de les característiques més interessants, per altra banda, de la personalitat artística de Riquer és aquesta fusió entre l’obra plàstica i l’obra poètica, agermanades, que expressen alhora una mateixa concepció del món i de la bellesa. N’és un bon exemple el llibre de poesies Poema del bosch (1910), on Riquer tracta els mateixos temes que a les seves pintures. En els darrers anys de producció pictòrica, Riquer deixa més de cent paisatges i notes que es poden dividir en tres grans èpoques i zones geogràfiques. La primera època, centrada a Espanya i Catalunya, va del 1907 al 1912. En la segona època els temes pictòrics es centren en els Pirineus, sobretot a partir del seu segon casament l’any 1911, amb Marguerite Laborde, l’escriptora francesa amb el nom de ploma d’Andrée Béarn. I la tercera fase estarà dedicada a Eivissa i Mallorca a partir de 1917, quan s’instal·la a Palma, on viu fins a la seva mort, el 13 de novembre de 1920.
Alexandre de Riquer encarnà l’ideal prerafaelita a Catalunya: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en la mateixa persona, i és segurament el millor i més autèntic representant del disseny Art Nouveau a Catalunya. Fou un dissenyador de tota mena d’impresos i d’objectes que es singularitzen per llur perfecció formal i llur poesia. No hi ha dubte que fou influït pel cartellisme belga, sobretot per Privat Livemont i Edmond Meunier, més que per Mucha, i també per dibuixants britànics com el seu estimat Robert Anning Bell. Això no obstant, al contrari d’altres dibuixants catalans, Riquer demostrà sempre una originalitat que era el resultat d’una de les característiques més interessants de la seva personalitat artística, aquesta fusió entre l’obra plàstica i l’obra poètica, que expressen alhora una mateixa concepció del món i de la bellesa, en definitiva, una cosmovisió.