Terrassa Ciutat Coral: “Modernisme i Sardanes”

A càrrec de: Massa coral , Direcció Manuel Ferrer -Cor Montserrat, Direcció Rosa M. Ribera -Coral Rossinyol, Direcció Irene Arquillué -4veus.cor, Direcció: Mercè Perez Coral -Anna Murià Direcció: Jordi Boltes Coral -Lamardebé Direcció: Montserrat Messalles -Coral Noval Ègara Direcció: Jordi Lalanza -Veus Evohè Direcció: Lluís Yera 

Acompanyants de la Cobla Jovenívola Direcció : Jordi Figaró.

Argument: El gran responsable de la modernització i popularització de la sardana va ser el músic Pep Ventura que durant el segle XIX va modificar l’estructura musical de la sardana i va introduir la tenora al conjunt instrumental per arribar al primer quart del segle XX, on hi ha una intensa activitat sardanista. Sorgeixen ateneus, casals i associacions que es reuneixen periòdicament i amenitzen les trobades amb cançons populars i ballades de sardanes. La dansa va arrelant en la consciència col·lectiva com a símbol de solidaritat i germanor, a més a més s’hi afegeixen interessos polítics i intel·lectuals que l’aniran convertint en la dansa nacional de Catalunya. Durant el primer terç del segle xx, la sardana, immutable en el seu aspecte coreogràfic, va ser renovada per un empelt musical d’extraordinària significació. Els principals compositors catalans van descobrir que es podia anar molt més enllà en la progressió dels seus elements melòdics i harmònics aprofitant l’original combinació instrumental de la cobla, que sempre ha cridat l’atenció de tots els músics (alguns tan il·lustres com Richard Strauss o Ígor Stravinski), aliens al folklore del país. La tendència culta de la sardana arrelada encara al més perfecte estil tradicional i alhora decididament oberta a nous horitzons, va tenir amb Enric Morera (1865-1942) un dels artífexs de major qualitat. Morera va arribar a infondre a la música sardanística una positiva significació. L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques i tantes altres, constitueixen el més bell exemple d’un art refinat i popular a la vegada que va tenir molts excel·lents continuadors; Pau Casals, que va portar la sardana fins confins mundials, el seu germà Enric Casals, Joan Manén, Antoni Català, l’inoblidable Eduard Toldrà, les partitures per a cobla del qual són un exemple de claredat i veracitat en l’estil, Joan Lamote i finalment Joaquim Serra i Corominas, que amb la seva prematura desaparició va tancar el millor capítol en la història de la dansa catalana.

Programa: Per tu ploro Pep Ventura El cavaller enamorat Joan Manén Planas Marinada Antoni Pérez Moya Maria de les trenes Josep Saderra Puigferrer/ Ramón Ribera Llobet Danses de Castellterçol Anònim Harm. Manuel Oltra / Agnès Armengol Farandola-cançó d’amor i de guerra Rafael Martínez Valls / Lluís Capdevila Sardana de les monges Enric Morera Viura / Àngel Guimerà Jorge L’Empordà Enric Morera / Joan Maragall