LAURA PINYOL PUIG.-
El modernisme a Catalunya va ser un moviment polític i cultural que va néixer amb l’afany de construir un país modern. Emmirallat amb els corrents que es produïen a Europa, i a cavall d’altres expressions contemporànies, com l’Art Noveau, el modernisme va aparèixer a finals del segle XIX amb l’arquitectura com una de les seves màximes expressions estètiques, que es contraposava amb el neoclassicisme anterior. Un moviment global i transversal que no sols va fer seu la burgesia industrial sinó que va influir a totes les capes de la societat perquè era el mirall d’allò que Catalunya volia ser: un país ambiciós, modern, desbordant. Un corrent estètic que va repercutir en totes les arts, oficis i artesanies, com un vehicle que aspirava a transformar el país i el conjunt de la societat.
Un gust i una identitat per a una època que no es poden explicar sinó és com a conseqüència de la Segona Revolució Industrial i l’aportació dels seus grans avenços tècnics com van ser l’electricitat, el ferrocarril o la màquina de vapor. Aquesta consecució tecnològica no sols va transformar la indústria, sinó que va modular les ciutats i en va propulsar el seu creixement. Uns canvis que alteraran la societat dels tombants del segle XX amb l’aparició d’una classe puixant com la burgesia, que es voldrà moderna i elitista, i imprimirà aquest caràcter dirigent a la moda, en els espais i les formes del lleure, en la cultura, en les arts, i introduirà un fenomen nou: la pràctica de l’esport.
L’aparició de l’esport modern tindrà també un fort impacte en les classes populars, la menestralia i la classe obrera, que en seran protagonistes com a practicants i aficionats d’esports de masses. Per a uns i altres, l’esport serà una via de cohesió social, una plataforma per relacionar-se i molt més que un simple esbarjo.

De les pràctiques aristocràtiques al fenomen de masses
Fins a finals del segle XIX, la pràctica d’activitats físiques estava reservada a l’aristocràcia: l’hípica, la navegació o l’esgrima eren algunes dels costums. A diferència de les pràctiques antigues, la irrupció de l’esport modern té, fonamentalment, tres característiques: les activitats estan reglamentades, és competitiu i s’estructura, bàsicament, a través d’un teixit social de clubs i entitats esportives.
L’esport modern arriba a Catalunya per influència estrangera, especialment d’Anglaterra, on es reglamenten la majoria de les pràctiques esportives que coneixem avui. La colònia de ciutadans estrangers establerts a Catalunya –anglesos, francesos, alemanys i austríacs– però també els viatges a l’estranger d’industrials i joves benestants que anaven a formar-s’hi, van fer de palanca d’importació.
Per als primers, l’esport era una manera de relacionar-se entre sí i van propiciar els primers gimnasos que funcionaven com a centres de trobada i apareixen a Barcelona durant la dècada de 1860. L’any 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, es comença a apreciar aquesta relació entre la modernitat, el progrés industrial i el lleure esportiu i, a la Ciutadella, es fan exhibicions atlètiques. Un creixement sostingut que té rèpliques en d’altres ciutats del país, sempre allí on la indústria té un pes molt específic, i que farà que el 1914 ja hi hagi una seixantena de clubs, sobretot, de futbol, ciclisme, tennis, esports nàutics i excursionisme.
Un exemple d’això és la fundació d’un cub de futbol al barri de Sant Gervasi (1898) per part del suís Hans-Max Gamper, que fundaria el FCB l’any següent) o la fundació del Reial Club de Tennis de Barcelona per part dels germans Witty, on concentraven la major part dels anglesos de Barcelona. Aquesta ramificació que se sobreposa als pols industrials del país es pot veure també amb la fundació del club de Futbol a Palamós, on era important la indústria surera, a la colònia tèxtil de Borgonyà (Osona) o a la Pobla de Lillet, vinculat a la indústria del ciment. A Reus, es fundarà un dels primers clubs de tennis i, a Terrassa, la burgesia serà la propulsora de l’hoquei herba.
Amb l’arribada del segle XX, l’esport deixarà de ser una pràctica reservada a les elits i es popularitzarà. Ho farà influenciat per una nova idea de la salut, que vincula l’exercici físic amb la promoció de mesures higienistes que recomanaran cures a l’aire lliure, banys d’aigua i l’educació física per fer salut. Les normatives i l’accessibilitat –encara que les infraestructures encara són lluny de ser una realitat–ocuparan tant la burgesia en els seu temps d’oci, com el proletariat, que optarà pels primers partits de futbol, al marge de la tradicional participació en corals, teatres i ateneus. Una via d’esbarjo que també contribuïa, amb tots els matisos, al control de les conflictivitats socials.
Sens dubte, el futbol serà l’esport més popular i interclassista, però competirà frec a frec amb la boxa i el ciclisme. Els esports amb contacte físic serien els preferits entre les classes populars, mentre que els que n’hi havia menys, com el tennis o el golf, es van reservar per a les elits.
Així doncs, a mode de resum, durant l’últim terç del segle XIX fins a la dècada dels anys vint, van prenent forma les diferents modalitats esportives:
– la gimnàstica (1860) amb el degà Gimnasio Español, de Barcelona, i el Club Gimnàstic Tarragona (1886)
– la boxa (1876) s’obre la primera sala a la Barceloneta i el 1909 s’inagura la primera secció de boxa de l’Ateneu Enciclopèdic popular.
– el ciclisme (1884), el primer esport de masses, amb el naixement del Club Velocipèdic de Barcelona, i el segueixen altres clubs a Figueres, Tarragona, Terrassa i Mataró.
– el rugbi (1989), arriba primer a la Catalunya Nord i, anys més tard, a Barcelona, importats per immigrants francesos
– futbol, (1898) l’enginyer Gaspar Matas, vinculat a Anglaterra per la seva formació, funda el Palamós FC, que juga el primer partit contra la Fàbrica Amstrong de Palafrugell.
– hoquei patins (1905)
– hoquei herba (1907) es funda el Barcelona Hockey Club, però serà Terrassa la capital del hoquei, amb la creació del Lawn Hockey Club Calassanç (1911).
– natació (1907) i waterpolo (1908) a remolc de la fundació del Club Natació Barcelona
– bàsquet (1913) es juga a Terrassa el primer partit de bàsquet

El ciclisme, el primer esport de masses
La invenció de la bicicleta és atribuïda a l’alemany Karl Drais, l’any 1817, però va ser l’escocès Kirkpatrick MacMillan qui va crear la primera amb pedals (1839). A Catalunya, no va ser fins la dècada dels anys 1860 quan es van començar a veure les primeres exhibicions i curses, com la Vic-Barcelona de 1889. Això, juntament amb la reproducció en quadres de pintors com tan influents com Ramon Casas, van contribuir al coneixement de les bicicletes, que es van començar a incorporar al trànsit rodat dintre les ciutats. Els primers clubs, entre els quals hi havia el Club Velocipèdic o el Velo-Club, van promoure-les com a esport i també com a mitjà de transport. Però, en paral•lel, es van construir els primers velòdroms tant a Barcelona, com en d’altres ciutats catalanes, entre elles, Terrassa.
La primera volta per etapes serà la Volta Tarragona (1908) i el 1911 es celebrarà la primera Volta Ciclista a Catalunya.

L’excursionisme, entre la fal•lera científica i la descoberta del país
Hem de circumscriure els primers excursionistes de Catalunya amb els moviments del romanticisme i la Renaixença, que reivindicaven l’exaltació de la natura i el seu influx. Al voltant dels primers centres, es van reunir persones amb una cultura profusa i professions liberals, com ara metges, advocats, literats, poetes, polítics, o eclesiàstics erudits. Un col•lectiu culte que va desplegar el seu fervor per l’excursionisme de mà de la fotografia i que relligava, indestriablement, el catalanisme, d’una banda, i el cientisme, de l’altra.
La primera entitat excursionista serà l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876) i el Centre Excursionista de Catalunya (1890) serà el gran referent. A finals de segle XIX, es produeix un debat que marcarà el sentit de l’excursionisme a casa nostra: una visió més pura, que defensa que ha de tenir una missió científica i acadèmica, i una altra més moderna, que pretén una pràctica més esportiva: assolir cims, comptar temps i introduir noves pràctiques, com l’esquí. Seran els pioners de l’esport de muntanya.

El tennis, la màxima expressió de l’estil refinat i burgès
El tennis es va començarà practicar entre els representants de les colònies angleses que hi havia a finals del segle XIX a Barcelona i a Reus, enginyers o tècnics qualificats, que s’havien desplaçat aquí com a experts de la indústria, i alguns burgesos catalans que s’hi relacionaven. Era una pràctica elitista importada directament d’Anglaterra, on també tenia aquest caràcter.
El primer club va ser el Barcelona Lawn Tennis Club (1899, que més tard seria el Reial Club de Tennis de Barcelona) i, el 1903, es va celebrar el primer Concurs Internacional de Tennis.
El tennis va ser el primer esport que van practicar algunes dones, quan la pràctica esportiva no els era encara permesa. Entorn d’aquests clubs exclusius es va crear un plataforma selecta on la burgesia es relacionava entre sí i establia les relacions socials.
A Terrassa, el tennis es desplegaria a través del club de Les Fonts, situat en una zona de cases d’estiueig, on els seus residents van ser-ne els primers practicants.

El bàsquet, un esport d’escola que es va estrenar a Terrassa
El bàsquet és introduït a Catalunya per criteris pedagògics. El pedagog Eladi Homs, que s’havia format a l’Escola d’Educació de la Universitat de Chicago, promovia el bàsquet com una activitat física amb un fort component pedagògic. Seguint aquests consells, el professor Artur Martorell aplica el promociona a l’Escola Vallparadís de Terrassa, un centre paradigma de la renovació pedagògica catalana de principis de segle XX, que tenia per director Alexandre Galí. D’aquesta manera, l’any 1912 s’hi va jugar el primer partit de bàsquet. Però, l’any 1915, l’Escola tanca les seves portes perquè Galí és nomenat secretari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Durant aquest període, el bàsquet no es juga enlloc més fins que el pare escolapi Eusebi Millán l’introdueix a l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona, i un grup d’alumnes funden el primer club de bàsquet del país, el Layetano Basket Club (1922).

Sabies què?
Altius, citiusm, furtius. Més alt, més ràpid, més fort.
Amb la pràctica de l’esport modern, es va crear l’ideal esportiu de les societats industrials europees: l’sportman. Eren esportistes que simultaniejaven diversos esports i destacaven per la seva perícia. Un dels més famosos va ser Han-Maz Gamper que va ser bo en ciclisme, rugbi, natació, atletisme i, sobretot, futbol.
A Terrassa, aquest ideal el representarà Francesc Roig, un dels primers jugadors d’hoquei i olímpics (Amsterdam, 1928), un home versàtil en qualsevol modalitat, que va destacar també en l’equip de futbol del Terrrassa FC, als anys vint.